Amagar les cartes

Reproduïm pel seu interès l’article de Julià de Jodar publicat recentment a Vilaweb

Durant el franquisme, un dels avantatges del catalanisme eren els seus secrets no revelats, les cartes amagades de l’activisme antifranquista, el treball sord del talp que va foradant a poc a poc l’homogeneïtat aparent d’una societat severament reprimida sota la cobertura de la falsa pau dels cementiris i les presons: els fets del Palau del 1960 en serien la manifestació político-judicial més aparent. La repressió subsegüent encara tancarà més la dictadura en el seu cercle d’ignorància del que passa més enllà dels espais policials, que intenten controlar un moviment soterrat i persistent, ancorat en unes classes derrotades per la guerra, però que no s’han donat per vençudes. Una situació que perdurarà, com a mínim, fins a la fundació de l’Assemblea de Catalunya, el 1971, i el II Congrés de la Cultura Catalana, el 1976, en què ja es destapen noms, corrents i pensaments, després de tants anys de treball silenciós, de penosos sacrificis personals i de recuperació de l’esperança col·lectiva, en els distints àmbits econòmics, socials i polítics del país. El període que es considera de ‘transició’ postfranquista, és a dir, del 1975 al 1978, el catalanisme, amb els seus corrents dominants –comunista, socialista, convergent, democratacristià–, entra en negociacions amb l’estat: accepta tàcitament la reforma suarista de 1976, participa en les eleccions del 1977, aporta dos noms a la comissió encarregada d’elaborar la constitució del 1978, i, finalment, fa l’estatut de Sau del 1979 integrant-hi antics franquistes o servidors del règim.

Continue reading “Amagar les cartes”

Nissan com a exemple

[Els articles republicans no representen necessàriament l’opinió del Cercle.]

Per l’Ernest Espinós, membre del Moviment Veïnal del Sud, per Articles Republicans.

Diuen que els processos històrics mai es repeteixen, i segurament sigui així però jo, que ja tinc una certa edat i les he vist de tots els colors, us puc afirmar que el que avui està passant amb els sindicats majoritaris és una vella dinàmica. La de callar davant les propostes dels diferents governs quan aquests volen aplicar reformes o lleis antipopulars que diuen afavorir al conjunt de la població, ara que, per exemple, tenien l’ocasió d’exigir que s’apliqués el pacte -per la derogació total de la reforma laboral- al que havia arribat el govern amb la formació Euskal Herria Bildu, el primer que plantegen és una taula entre l’administració, la patronal i només els dos grans sindicats, UGT i CCOO, per a que no hi hagin massa veus discordants ni quedin retratats davant les propostes que faran, d’aquí que no hi convidin altres organitzacions estatals com la CGT o CNT, o de caire nacional com la Intersindical-CSC, els sindicats majoritaris del país basc, ELA i LAB, el sindicat gallec CIG, ni el sindicat andalús de treballadors (SAT)…

Continue reading “Nissan com a exemple”